La terminologia ‘relació metge-pacient’ és coneguda per tothom, amb la qual ens referim quan volem expressar la interacció entre el metge i el pacient. Es parla molt i és cert que, per tal que el seguiment d’un tractament sigui efectiu, és imprescindible la confiança i l’empatia entre ambdós, metge i pacient, però en la majoria de casos només es dóna importància a la relació del metge cap al pacient però no a l’inrevés.
El pacient acudeix a nosaltres perquè pateix una malaltia i ens necessita com a professionals sanitaris. És en aquest moment quan la relació s’inicia, i el desenvolupament d’aquesta dependrà del procés del diagnòstic i tractament. El professional sanitari posseeix la formació i el criteri per aconsellar de forma objectiva i facilitar la informació que el pacient necessiti, i aquest hauria d’actuar en conseqüència de forma adulta, activa i sempre respectuosa.
Actualment, amb tota la informació que es pot obtenir a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, els pacients participen d’una manera activa en el procés, ja sigui amb el diagnòstic com el tractament, amb la convicció que tenen raó. A vegades resulta difícil fer-los entendre que per molta informació de la qual disposin, no estan qualificats ni preparats, i és per aquesta raó que acudeixen a nosaltres, així que s’haurien de deixar aconsellar. És aquí on comença la relació metge-pacient, en la confiança.
Per tant, és cert que el pacient té un grau de responsabilitat durant el seu tractament, ja que si no hi ha cooperació i sinceritat no pot haver-hi un avanç. En la majoria de casos, es dóna tota la responsabilitat al professional sanitari, eximint al pacient, i per incompliments de les prescripcions que el metge fa al pacient, el resultat del tractament no és sempre el desitjat.
Si la relació metge-pacient flueix de manera bidireccional, el resultat del tractament serà efectiu i real. Així que la pregunta del milió és la següent: com s’aconsegueix? La resposta és empatia, és a dir, la facultat de comprendre i identificar-se amb l’altra persona, ja sigui del metge cap al pacient, que és qui necessita ajuda; com del pacient cap al metge.
L’empatia no sempre s’aconsegueix perquè exigim que el metge s’identifiqui amb nosaltres i no li donem la mínima oportunitat, la qual cosa es demostra amb frases com “no ha estat simpàtic/a” o “no m’ha atès correctament”. No pensem que el metge porta tot el dia visitant diferents pacients i que cada pacient és un món. Ha d’haver-hi paciència i ganes de donar una altra oportunitat, exposar allò que ens passa amb claredat i sinceritat. Totes les persones responem bé al bon tracte i al respecte.
En el cas que posem tot l’interès, ja sigui el metge o el pacient, i la relació no funcioni, s’hauria de buscar un altre professional que satisfaci i compleixi les nostres expectatives. És absolutament necessari que per tal que el tractament es compleixi hi hagi confiança, que és el que caracteritza la bona relació entre el metge i el pacient. Per tant, aquesta confiança s’ha de buscar.